Viatge al Nord. Primera parada: Copiapó.

Ja fa uns quants dies que vaig arribar a Copiapó per reunir-me amb l'Agustín. M'he pogut allotjar a casa seva durant aquests dies i he pogut compartir algunes de les estones acompanyant-lo a la seva feina.
La ciutat es lleva en mig de la boira que ho amaga tot cada matí...per deixar a migdia un sol de desert. Tal qual.

 

L'empresa per la que treballa es dedica al raïm de consum i a les panses seques. I ara bàsicament es dediquen a estendre raïm en mig del desert i a carregar-ne als camions.

   

Aprofitant l'estada a Copiapó, entre d'altres llocs, he pogut visitar el museu mineralògic de la Universitat d'Atacama que resulta un lloc, a priori poc amable per al públic general, però que és una eina indispensable de coneixement on, sincerament, he trobat minerals que no havia vist mai amb els meus ulls. Ergo, el que per la meva manca de coneixement mineralògic ha resultat clau. 

La cosa està en lluitar en la carrera contrarellotge amb la pdi. Haig de ser fóra del país en breu i l'estada a Copiapó no pot o no ha de durar gaire més. Mentrestant hem transitat amb la camioneta del curro de l'Agustín unes pistes que s'internen en el desert que representa el paisatge d'Atacama i hem topat amb algunes feines mineres atribuíbles als pirquineros. Que actualment encara desenvolupen un paper prou important en l'exploració minera de la regió. Falta veure si això va associat amb algun tipus de legalitat xilena (vindrà d'aqui ara...quan detenen i abusen d'adolescents que es manifesten...), raro que s'admeti això en aquest país... Però com a mínim han farcit el desert de pistes on circular.

 

En feines de pirquineo, buscar al tun-tun, vam topar-nos amb uns quants exemplars de crisocola associada a hematites. l dir-ho en veu alta sí, però prop d'aquí havia escoltat en la visita al museu que hi havia una mina on apareixien bons exemplars d'atacamita amb nantokita (localitat propera)...
De nou, passejant en aquestes condicions, em vénen a la ment records d'aquells amics que, amb una mica més de coneixement, pod riem passejar en tasques de recerca mineralògica...

   

 

Cal deixar que la nit ho abraci tot per adonar-se'n que mirar al cel nocturn d'Atacama ja és una història completament diferent. Aquí, degut a la baixa humitat, hi ha una claredat en l'observació que abandona tota explicació racional del que sents al mirar-ho.

S'acaben els díes, segueixen els plans de futur. Incerts sigui com sigui com es mirin. Segueix la ruta.