intent al Cerro el Plomo

Refugi d'Agostini. 4600msnm

Aquesta muntanyota que es veu des de Santiago ja feia bastants mesos que em cridava. No era l'únic. Així que els que vam escoltar els crits per tots sants ja hi érem. 

Així doncs l'expedició seria de 4 persones. L'Iker i la Olatz formarien una cordada i la Mercè i servidor l'altre.

Reunits i ben retrobats (això de viure al nord... augmenta el desig) vam pujar fins la Parva amb taxi (25lks) en un dia on els andes no es deixaven veure per la boira...

La primera jornada va consistir en arribar un poc més enllà de la llacuna de Piuquenes on vam plantar la tenda entre uns blocs. -Hores d'ara ja ens havíem dividit en 2 grups, ja no tornaríem a coincidir amb els bascos.-

Final de la primera jornada.

L'endemà mos va tocar una jornada llarga sota una constant nevada obrint traça tot el dia fins arribar a federación (4100msmn), camp base, per a intentar l'endemà l'atac a cim.

Vistes al Camp base.

Després d'una tarda sencera nevant es van acumular gruixos de 30-40cms al camp base, preciós. Abans d'anar a dormir el sol del capvespre ens va saludar i ja entràvem en el que havia de ser una nit plàcida per l'endemà ben d'hora ben d'hora sortir a fer cim. Bé, els ulls no sempre són el reflexe de l'ànima però poden ser motiu de no dormir res en una nit. Aixi doncs, la idea de fer cim plegats acabava quan jo sortia per la porta de la tenda a les 10 del matí (obviament massa tard) per anar cap a fer cim.

 La pujada va ser lleugera, una jaqueta lligada a la cintura i mig litre d'aigua i barretes. En menys d'1h era al refugi d'Agostini sota un sol esplèndid però les tasques d'obrir traça es preveien encara molt dures fins arribar a la pirca Inca (5100aprox.) 
Amb 2 xilens féiem tasca però jo ja acusava el ritme massa espitat de pujada i la falta d'aigua (probablement d'oxigen), de roba d'abric (segurament hauria pogut passar la glacera a pèl) i de la companyia. Pensar en el camp base i la possibilitat de tornar a Santiago en el mateix dia van fer la resta.

Així que; més content que un nen pel bon ritme cardíac, pulmonar (he deixat de fumar enserio) i mental vaig desfer camí fins la tenda. Va ser recollir, fer cap a la Parva, somriure igaudir d'un retorn a Santiago sota la posta de sol i les estrelles radere una camioneta.

Glaciar Iver i traça de pujada

Valorar molt positivament l'aproximació fins al Plomo sota la nevada, el paisatge... -acollonant novament- i bé, mencionar que la pobre vaude aguanta el que aguanta...

Activitat patrocinada pel sac del Jan, les piquetes de l'Storm i tots aquells que somriuen quan els hi explico alguna aventurilla.

Plomo, guapos i guapes amb qui he compartit...fins aviat!