Región de Magallanes vol.1 + Chaltén.

Massís del Fitz Roy.

Uns dies més tard, ja reincorporat a la vida laboral... escric una miqueta del que han estat unes setmanes al sud sud.

Rebuda a Natales per uns lomitos excel·lents i un clima més o menys bó faig cap a les mítiques Torres del Paine on sense meditar massa ni haver calculat massa bé la logística decideixo començar a caminar.

PN Torres del Paine.

Arribo al primer campament i em veig motivat tot i la motxilla per tant segueixo caminant fins que cap a les 21h començo a arrepentir-me’n al no ser encara al campament Dickson. Bé, hi arribo bastant apurat, fosc, tothom dormint i sopant un poc ja em deixo endur per la pluja suau cap al món dels somnis.

L’endemà ja és un dia amb pluja típic patagònic on xino-xano faré una etapa curta per l’endemà tornar a apretar el ritme per tornar a ser a Natales a temps per retrobar-me amb la Pau.

Bé, un parell de jornades amb un entorn magnífic i una visita al refugio Grey de la Umag on hi queden bones converses i un futur concret.

Glaciar Grey.

 

 

 

 

 Riu Paine, llacunes cap al Lago Paine, Laguna de los Perros, pujant cap al pas John Gardner i detall de la glacera Grey.

 La segona part del viatge va ser a Argentina. Calafate, Chaltén... on sospitava que m’enamoraria i així va ser. Quin paradís d’agulles granítiques, el Fitz, sí, brutal allà però tan és... Tot allà té una forma de ser-hi que contrau els tendons i s’enduu els pensaments a reunions i llargs infinits cap a les estrelles... Tornar-hi és el més natural que ha de succeir d’ençà.

Perito Moreno.

Volteta al massís amb un trekking molt tranquil i recuperant forces amb els biffes argentins que te cagues de espectaculars i tornant cap a Natales. Natales gastronòmic i retorn al PN Torres per anar a veure amb la Paula la base de les torres. El nostre cor però quedava al Chaltén. Massa gent, massa brutícia i molt mal ambient al campamento Chileno fan que l’estada passi i poc més.

Agulla Poincenot. Barrufa!

 

 

 

 Riu indeterminat cap al campament Poincenot, massís, morrena frontal, Chaltén.

Mirador base de les Torres del Paine.

La lluna perseguint el sol. Art.

Retorn a Punta Arenas, amics d’amics i amics i tornada a Santiago. Posant un any a l’esquena i celebrant al jardí allò que està per venir encara.

Patagònia 2014.

intent al Cerro el Plomo

Refugi d'Agostini. 4600msnm

Aquesta muntanyota que es veu des de Santiago ja feia bastants mesos que em cridava. No era l'únic. Així que els que vam escoltar els crits per tots sants ja hi érem. 

Així doncs l'expedició seria de 4 persones. L'Iker i la Olatz formarien una cordada i la Mercè i servidor l'altre.

Reunits i ben retrobats (això de viure al nord... augmenta el desig) vam pujar fins la Parva amb taxi (25lks) en un dia on els andes no es deixaven veure per la boira...

La primera jornada va consistir en arribar un poc més enllà de la llacuna de Piuquenes on vam plantar la tenda entre uns blocs. -Hores d'ara ja ens havíem dividit en 2 grups, ja no tornaríem a coincidir amb els bascos.-

Final de la primera jornada.

L'endemà mos va tocar una jornada llarga sota una constant nevada obrint traça tot el dia fins arribar a federación (4100msmn), camp base, per a intentar l'endemà l'atac a cim.

Vistes al Camp base.

Després d'una tarda sencera nevant es van acumular gruixos de 30-40cms al camp base, preciós. Abans d'anar a dormir el sol del capvespre ens va saludar i ja entràvem en el que havia de ser una nit plàcida per l'endemà ben d'hora ben d'hora sortir a fer cim. Bé, els ulls no sempre són el reflexe de l'ànima però poden ser motiu de no dormir res en una nit. Aixi doncs, la idea de fer cim plegats acabava quan jo sortia per la porta de la tenda a les 10 del matí (obviament massa tard) per anar cap a fer cim.

 La pujada va ser lleugera, una jaqueta lligada a la cintura i mig litre d'aigua i barretes. En menys d'1h era al refugi d'Agostini sota un sol esplèndid però les tasques d'obrir traça es preveien encara molt dures fins arribar a la pirca Inca (5100aprox.) 
Amb 2 xilens féiem tasca però jo ja acusava el ritme massa espitat de pujada i la falta d'aigua (probablement d'oxigen), de roba d'abric (segurament hauria pogut passar la glacera a pèl) i de la companyia. Pensar en el camp base i la possibilitat de tornar a Santiago en el mateix dia van fer la resta.

Així que; més content que un nen pel bon ritme cardíac, pulmonar (he deixat de fumar enserio) i mental vaig desfer camí fins la tenda. Va ser recollir, fer cap a la Parva, somriure igaudir d'un retorn a Santiago sota la posta de sol i les estrelles radere una camioneta.

Glaciar Iver i traça de pujada

Valorar molt positivament l'aproximació fins al Plomo sota la nevada, el paisatge... -acollonant novament- i bé, mencionar que la pobre vaude aguanta el que aguanta...

Activitat patrocinada pel sac del Jan, les piquetes de l'Storm i tots aquells que somriuen quan els hi explico alguna aventurilla.

Plomo, guapos i guapes amb qui he compartit...fins aviat!

 

coneixent el mar de dunes

 després d'una setmana una mica extranya... el pere, que és un freeclimber i ens fot uns sustos impressionants... cal repassar ràpid la visita a elqui on entre la calor i l'aigua va escenificar-se certa raó de ser i de trobar poesía arreu.

i de tornada a copiapó; -wonderfull city where i live- tocava una sortideta amb un loco de la puna i trallero andinista.

ben d'hora i potser encara amb la trempera matinera ens hem posat el traje currar i ens hem enfilat cap a la duna del morro ballena. uns 600m positius "cuàtics" de suor i reventada a les cames. per què aquí si que toca ballar el 1,2,3 un pasito pa'lante un pasito pa'trás. tela marinera. arribant a la cresta en 1h justa i baixant a tota màquina en 7minuts. incredible descens per la duna. espectacular!

ens han acompanyat 2 alumnes i res més, unes quantes fotos del paisatge avui poc solejat, del desert que  envolta aquesta ciutat.